Administra el teu Fotolog

Crea el teu Fotolog Ara! Fàcil i Gratis

105- Entrevista al Periòdic d'Andorra, Juliol 2009.

Jordi Casamajor: "El meu ideal d'artista és un pastor del Pirineu megalític"
ARTISTA PLÀSTIC

ANDRÉS LUENGO
SANT JULIÀ DE LÒRIA

Es presenta a la cita amb mans i braços esgarrinxats. Ve de caçar dòlmens prehistòrics, diu, per la zona de Coll de Nargó. No revela on perquè sospita que massa publicitat farà més mal que bé a unes criatures que han sobreviscut durant mil.lennis i que constitueixen els últims llegats de les cultures megalítiques precristianes que alimenten el seu ideal ètic i estètic. Els dòlmens són la penúltima dèria de l'escultor Jordi Casamajor --n'ha ressenyat un centenar al blog La cabana del moro-- i completen el monumental catàleg de gravats rupestres d'Andorra, l'Alt Urgell i la Cerdanya que es pot consultar al bloc jordicasamajor.nirudia.com. La faceta d'arqueòleg guarda una singular coherència estètica amb la seva feina d'escultor, amb formes --estructures geomètriques o antropomòrfiques-- i materials --ferro i, últimament, terra cuita-- que remeten invariablement a les civilitzacions que van habitar els Pirineus abans de l'adveniment del cristianisme. Paganisme, ritualisme, primitivisme, simbolisme i esoterisme són termes que ajuden a entendre la proposta d'un autor que es defineix com antimodern i antiindustrial. Seva és Muntanya sobre un car-
ro --l'escultura monumental que lluu a la rotonda de les Arades, a Sant Julià-- i Gran carro de ferro i pic, a la ruta Homes de Ferro d'Ordino. Fins al 31 de juliol exposa la sèrie Escultures forcades al Park Hotel de la capital; la primavera que ve marxa al Nepal per elaborar un mural de 400 metres de llargada al centre urbà de Kàtmandu, per compte de Muntanyencs per l'Himàlaia, i forma part de la vintena d'artistes preseleccionats per participar el 2011 a la Biennal de Venècia. Si hi anem, és clar.

--Perdoni, però ¿què hi busca, en els gravats rupestres?
--Una il.luminació. La porta d'entrada en una altra dimensió. Hi veig el que tenen de totèmics, les reminiscències d'una espiritualitat i d'uns ritus ancestrals, de les creences dels homes que van viure aquí mateix fa centenars o milers d'anys. Tot això està concentrat les fites, arçons, cussols, cassoletes i tota mena de gravats rupestres que hi ha dispersos per les nostres muntanyes. Però s'han de saber buscar i s'han de saber interpretar.

--¿Quines són les últimes troballes?
--Estic seguint la línia de creus de terme de Concòrdia. Cal armar-se de paciència, fer llargues caminades a 2.500 metres d'altitud. I combinar la informació oral dels padrins amb el GPS. La recompensa és una creu de terme. ¿Poca cosa? Per mi és una obra d'art que em parla de la gent que la va gravar, fa cinc, vuit o deu segles. Les creus de termes tenen un substrat antiquíssim: Joan Amades diu que eren llocs ritualitzats on s'enterraven animals morts i, molt abans, s'hi sacrificaven éssers humans...

--I de dòlmens, ¿com anem?
--Tenim la sort que l'Alt Urgell és, amb l'Alt Empordà, la zona amb més concentració de restes megalítiques de Catalunya. A Andorra tenim els de la Feixa del Moro, tres cistes semienterrades que, per cert, va descobrir el meu pare. Els dòlmens que ara veiem són l'esquelet de pedra de les estructures originals, que anaven recobertes de terra, com un túmul. Topar-te'n un que ha estat ocult segles, potser mil.lennis, és un moment d'èxtasi.

--El seu art beu directament de les feines del camp, del món preindustrial. ¿Per què?
--El meu camp d'actuació vital i professional és la muntanya. Sóc un fill del Pirineu. M'interessa el substrat precristià, el món ritual, si es vol esotèric, que el cristianisme va edulcorar, adoptar i moltes vegades ocultar. Però alerta: la naturalesa que m'interessa és l'antropitzada. Una cabana de pastor, unes esquelles, uns gravats sobre la pedra... No és una postura diguem-ne ecologista: no m'extasio davant d'una fulla o d'una muntanya, sinó de la petja que hi va deixar un home fa segles.
--¿Què té, contra el cristianisme, un dels signes d'identitat del Pirineu?
--No em considero anticristià. Simplement, m'interessa el món votiu anterior, els rituals pagans, tot aquest substrat religiós que era l'original de les cultures megalítiques pirinenques. El cristianisme no deixa de ser una religió importada, per molt que els habitants del Pirineu l'acabessin fent pròpia.

--¿I no li sembla que idealitza un món on els sacrificis rituals, per exemple, eren l'expressió habitual d'una espiritualitat que es confonia amb l'esoterisme?
--Absolutament. Sé que el bon salvatge que evoco probablement no va existir mai. Que és pura imaginació. Però aquesta Arcàdia ideal i feta a mida és la que m'interessa. Per mi, el pastor megalític encarna l'ideal de l'artista. Estic segur que duien una vida duríssima. Però jo sóc un artista, no un arqueòleg. L'art és ficció, representació, i jo no pretenc reflectir la realitat, sinó interpretar-la a la meva manera.

--Ha trobat l'Arcàdia a milers d'anys de distància. ¿Desencantat potser amb el que l'envolta?
--No. L'artista no pot viure al marge de la seva realitat. Si visqués al Bronx estic segur que la meva estètica seria totalment diferent. Però visc a Andorra. Ara bé, l'An-
dorra que m'interessa és la primitiva. La contemporània no m'interessa en absolut.

--La seva obra evoca conceptualment i fins i tot físicament la feina d'un artesà preindustrial. ¿Que hi està barallat, amb les noves tecnologies?
--L'art que prima la tecnologia no m'interessa. El videoart, per exemple. Em sento molt a prop del Barceló que se'n va a Mali a conviure amb tribus que són encara a l'Edat del Bronze; de l'art pobre que Tàpies va veure abans que ningú a la Barcelona de la postguerra, i de Miró, que s'inspira clarament en la pintura rupestre, en pren l'esquematisme gràfic i hi afegeix el color. Però s'ha d'anar molt alerta que l'admiració no es converteixi en reverència, i la reverència en plagi. És el que ha passat en certa manera amb Chillida i Oteiza, que van interpretar el món totèmic basc. Al seu darrere han vingut una generació d'artistes que es nodreixen no d'aquell món original, sinó de la interpretació que en van fer els mestres. I no s'hi val.

--Viure de l'art a Andorra, ¿és una utopia?
-A Andorra i a qualsevol lloc. I encara més ara, que tanquen galeries i ningú no compra. De fet, això sempre ha sigut així: no hi ha costum d'invertir en art, fora de les institucions o les entitats bancàries.

--¿Es fa prou, des de les instàncies públiques, per promoure els artistes locals?
--El projecte d'anar a la Biennal de Venècia és potser el més ambiciós que s'ha plantejat mai. A veure si el nou Govern no s'ho carrega, com el Gehry. Sortir a l'exterior és fonamental. En aquest sentit els Tallers d'Art de la Massana, amb tota la seva modèstia, han sigut gran impuls: t'editen un catàleg que arriba a crítics i galeristes. Jo mai hauria arribat a exposar a la Maison de la Catalogne de París, a tocar del Pompidou, sense els Tallers.

--Si cada vegada hi ha menys galeries, ¿on exposaran?
--El que està caduc és el sistema d'exposicions actual: penjar l'obra en una sala i convidar els amics i coneguts perquè vinguin a la inauguració. El vernissatge és una cosa de fa dos segles, quan els pintors aprofitaven el moment de vernissar literalment les teles per obrir l'exposició. No tinc la solució, però sí que sé que aquest sistema esta totalment fora d'època.
aluengo@andorra.elperiodico.com

Comentaris

No hi ha Comentaris »

Deixar un Comentari


<a href> <em> <blockquote> <strong> <cite> <code> <ul> <li> <dl> <dt> <dd>